LANZAROTE 2010

IM Lanzarote 2010
Mai havia visitat les illes Canarias ni havia tingut un interès especial per fer-ho. Ara, els records, les emocions viscudes i alguna altra cosa que no se descriure em fan pensar que ens tornarem a veure. De ben segur que hi tornaré.

Son les 4.30 del mati i acaba de sonar el despertador. Tanta historia en fer un repàs exhaustiu del tot el material que cal dur: sabatilles per córrer, sabatilles per la bici, mitjons, mallot, ulleres per nedar, ulleres per la bici, taps, vaselina, casc, dorsals, pastis, barretes,.. i no he pensat en endarrerir una hora el mòbil (una hora menos en Canarias!!).

Estem a Playa Blanca, a uns 25 km de Puerto del Carmen, on es donarà la sortida a la dinovena edició del IM Lanzarote. Així que hem hagut de matinar una mica més del que tocaria perquè ens queden uns kilòmetres per recórrer en cotxe. Esmorzem, agafem totes les bosses i cap a la sortida. Curiosament, tots els nervis dels dies anteriors no es manifesten aquest matí; bé, com a mínim començarem tranquils. Durant el trajecte no puc deixar de mirar de reüll les branques dels arbres que trobem als marges de la carretera; les torno a mirar pel retrovisor i… res, tot en calma!. Nomes desitjo que el vent estigui tan tranquil como ho estic jo.

En menys de quaranta minuts ens hem plantat a Puerto del Carmen; encara és negre nit, però a la zona de boxes ja hi ha una bona activitat de tot tipus: participants inflant rodes i deixant a punt les seves màquines (i quines màquines), voluntaris amb les piles carregades, personal de seguretat i organitzadors fent les tasques de control, familiars i amics amb càmeres de fotografiar que deixen anar flashos,… i un munt d’històries personals que estan a punt d’enfrontar-se a les il·lusions posades en tots els darrers mesos de piscines i kilòmetres de carreteres i camins.

Estic repassant la bici i coincideixo amb el Toni Arco, un amic de fa molts anys que repeteix a Lanzarote. Ens desitgem molta sort i agafem cadascú un camí diferent. Ni rastre del Juan Sempere i del Jose Milan (de fet, ens vam veure ahir a la reunió informativa i no hem quedat per veure’ns avui; ja ho farem un cop acabem…). S’apropa l’hora; son les 6.40 i el dia ja esta despuntant; és el moment d’enfundar-se el neoprè. Miro el cel: tranquil·litat, tan sols una lleu brisa; miro el mar: calma absoluta. Això pinta bé, prou bé! O això vull pensar.

Deixant la bossa de la roba, em creuo amb un paio que em sona molt. Li dic que si ens coneixem d’algo i… pensant… coincidim a dir que vam estudiar junts farà ja 15 anys (des de llavors que no ens havíem tornat a veure). Ens tornem a desitjar molta sort i se’n va corrents dient-me que vol afanyar-se per agafar un bon lloc a la sortida. Un bon lloc?! I jo que vaig amb la intenció de sortir dels últims, no m’agrada gens la sensació de trobar-te al mig d’un pataleig general: La pesca de la tonyina a Zahara de los Atunes m’estimo més veure-la per la tele. L’endemà me’l trobo i em diu que va sortir el 18e de l’aigua (52 minuts), glups! No coment.

A les 7 en punt donen la sortida. En un parell de minuts ja em trobo movent els braços, cercant bones sensacions per aconseguir passar el tall de la natació el més còmodament possible; sense cops ni aglomeracions, així que decideixo obrir-me. No aspiro a fer un bon temps però sí a passar-m’ho el millor possible; el mar està calmat i s’ha d’aprofitar. De seguida veig, a sota de l’aigua, un home-rana amb la càmera gravant a tothom, i tinc la temptació de demanar-li la bombona d’oxigen; no ho faig. I així, entre pensaments de tot tipus, em trobo fora de l’aigua enllestint la primera volta (1900 m – 38 minuts), i som-hi que només resta una. La segona volta és més tranquil·la, el grup s’ha estirat i això et permet nedar més en solitari (1900 m – 41 minuts). Primer assalt guanyat... anem pel segon.

La transició a la bici me la prenc amb calma, trigo prop de 10 minuts en desprendre’m del neoprè i vestir-me. A la carpa em torno a trobar amb el Toni i anem plegats a buscar la bici (el Juan i el Jose ja deuen portar 10 minuts pedalant, som-hi nois!).

De camí, ens trobem a la Miriam, i aprofitant que en aquest punt encara tenim cares somrients, ens fa una foto per la posteritat. Em cito amb ella a les 3.30 h en aquest mateix punt amb la intenció de completar la bici en 7 hores.

Possiblement, el recorregut en bici sigui la part de la proba que gaudeixo més. A Lanzarote, segurament, sigui una de les més espectaculars. Et permet donar una volta sencera a la illa i descobrir, a ritme de pedalada, tots i cada un dels indrets més característics (suposo que els PRO van per feina, però si el temps no t’obsessiona, és un recorregut per passar-s’ho bé). Bé,..., si més no, fins el quilòmetre 90, a partir d’aquí toca suar una mica més la cansalada.

El mirador de Haría és el punt més alt del recorregut. La carretera s’enfila, amb uns quants revolts tancats, fins que s’arriba a un altiplà que permet gaudir d’unes bones vistes de l’Atlàntic. Com a recompensa, a dalt de tot ens espera l’avituallament personal. Així que no trobo millor motiu per parar a menjar-me un parell de sandwiches de gall d’indi, alhora que debatim, amb un parella de benemeritos, l’error en el marcatge del quilometratge del recorregut de la bici (les fites marquen 15 kms menys que el meu contaquilòmetres!!!).

La baixada es fa prou ràpida, com per no treure els ulls de l’asfalt en cap moment. I de sobte et trobes novament amb una pujada; ara la que et porta fins el Mirador del Río. En aquest punt, començo a sentir molèsties al genoll i decideixo prendre’m un ibuprofè. El camí continua enfilant-se, i en una d’aquestes aixecades de la bici, noto que no llisca igual. Miro la roda de darrera i... efectivament, punxada!. M’aturo en una benzinera propera per canviar la càmera, però penso que inflant-la hi ha prou per continuar. Així que decideixo arriscar-me i continuo.

Deuen restar 60 km per a la meta i només un “alto” per coronar, el Mirador del Río. De moment el vent continua sense fer acte de presencia, així que anem devorant quilòmetres. Els últims metres, però, fins arribar al punt més alt, es fan realment durs. Miro el contaquilòmetres i veig un 10 km/h (carai, això mira amunt!), però les vistes impressionants de La Graciosa compensen el patiment del moment.

Ara sí! Ja hem fet el cim! Li demano un parell d’isotonics a un noi i... a agafar-se a les banyes que això mira avall!. Res més lluny de la realitat. El que es suposava hauria de ser un tràmit de 30 km suaus fins arribar a la meta, es converteix en un constant pedalar (15km/h-18km/h-20km/h-15 km/h) on ara sí, com no podia ser d’una altra manera, el vent vol acabar sent el protagonista.

Uns 20 km abans de boxes, la roda es torna a quedar sense aire; sort que hi circulava la furgoneta dels mecànics que m’assisteixen (poc abans, baixant del Mirador del Río, vaig perdre la meva manxa).

Amb puntualitat anglosaxona, em presento a la meva cita amb la Miriam a Puerto del Carmen a les 3.30 h. Segon assalt guanyat...anem pel tercer i últim.

Durant la part de la bici no he deixat de pensar que un cop baixés, encara em quedarien 42 km per córrer.

La T2 la torno a fer amb calma (poc més de 8 minuts); em canvio de roba, un noi molt amable m’embadurna de crema protectora, em calço les bambes, la gorra i surto a córrer.

La marató consta de tres voltes, la primera de 21.100 m fins a Playa Honda i dos de 10.55 km cadascuna, al llarg del passeig marítim de Puerto del Carmen. L’ambient a l’arribada és increïble; la gent passeja a banda i banda de l’avinguda de Las Playas, sense deixar d’animar, cridant el teu nom que veuen escrit al pitrall.

Quan jo començo a córrer, l’Eneko Llanos està a punt de creuar la línia de meta (aquesta gent està feta d’una altra pasta).

És el meu primer IM i no tinc cap experiència en aquesta proba. Les primeres sensacions no són del tot bones; no acabo de trobar-me a gust i de seguida poso en dubte la possibilitat de córrer la marató com si es tractes d’això: d’una cursa de marató. Intento enganyar-me per autoconvence´m de que es possible; em dic que al novembre vaig córrer la marató de Donosti a un ritme de 4min50seg i no la vaig patir gaire. Je, qualsevol cosa val per animar-se un mateix.

Al km 5 em creuo amb el Jose Milán, que ve de tornada. Em reconeix ell, que em crida: Àlex!. Deu n’hi do!, penso. Quin bon ritme que porta!. Uns quilòmetres desprès és amb el Juan Sempere amb qui ens creuem uns crits d’anims! Som-hi Juan! Va! Això va bé!

Tot i les males sensacions inicials, els primers 10 kms els passo en 51 minuts, a uns 5min/km, i a partir d’aquest punt (coincidint amb el punt de gir de la primera volta) començo a tenir millors sensacions. Em trobo bé, les cames es mouen sense gaires queixes, la respiració és tranquil·la i les pulsacions normals (130 ppm). En aquest moment experimento el primer (i últim) subidón; vaig de camí de tornada per finalitzar la primera volta (mitja marató) i “només” faltarà la meitat. Aquest estat de ingenuïtat i felicitat (més ingenu que feliç) es manté fins el km 18. De sobte, trobo que la benzina s’acaba. Les cames manifesten unes ganes tremendes de deixar de moure’s (no volem córrer més, volem caminar!). Baixo el ritme i intento continuar, el gir de la mitja marató el tinc a tocar, i un cop passat aquest punt ja se’m acudirà alguna cosa... continuo...

A mesura que t’acostes al punt de gir, hi ha més presencia de gent al passeig. Els ànims són continus i un no pot deixar d’aixecar el dit gros per agrair-ho. Desconeguts que criden el teu nom com si fossin amics de tota la vida!

Al km 20 em trobo amb la Miriam que em pregunta com estic, com em trobo, vas bé?, jo intento mostrar el millor dels meus somriures i li dic que sí, un xic cansat, je, i començo la segona volta amb la primera polsera vermella ja al canell

Diuen que l’IM comença de debò quan et baixes de la bici; en el meu cas puc dir que va començar de debò (o mig acabar) quan vaig passar la mitja marató. En aquest punt les cames m’han guanyat la partida i haig de parar a caminar. Primer intento trotar en els trams entre els avituallaments, i caminar quan agafo les taronges i les esponges d’aigua (m’enrrecordo del Branco); però de seguida me’n adono que, de forma natural, estic allargant les estones d’avituallament. Així, que la resta dels kms els faig pràcticament caminant, i trotant a estones.

Quan em disposo a fer la darrera volta (segona polsereta groga al canell), la Miriam m’acompanya una estona caminant. Em diu que ha trucat la familia, el pitu i la Olga, que ha parlat amb l’Oriol (fent càbales d’on dec ser perquè els meus temps no surten online), que el Juan Sempere ja ha passat, patint com la gran majoria, i tot d’un plegat, em venen les llàgrimes als ulls, ric i ploro d’alegria; encara escrivint aquestes línies se’m posa la gallina de piel!.

Deu quilòmetres després em trobo al ben mig de l’Avinguda de las Playas, col·locant-me el pitrall i la samarreta correctament. Han passat ja cinc hores des de l’arribada del primer triatleta i la gent continua animant. Em trec la gorra i em passo la mà pel cap, disposat a fer els darrers metres amb “estil” i bona presencia. Han entrat ja més de 800 participants i les dues noies, amb els millors dels somriures, et col·loquen la cinta com si fossis el guanyador!.

Ara sí!, un cop tinc la medalla penjada del coll, deixo de moure les cames.

Vull acabar aquest relat del meu primer IM agraint a tot aquest fabulós grup de gent amb els que he tingut l’oportunitat de compartir moltes estones agradables per fer realitat aquest petit somni.

Al Carles Ramiro per iniciar-me en aquest “mundillu” i el bon rotllo que transmet, al Branko per tots els seus consells, al Modesto pel seu punt d’inconformisme i incombustibilitat, al Ramon Bernaldo per la seva dedicació al club i a aquest esport, al Walter pel seu “pastelito Mercadona”, al Xavi, David, Lluis i Jose Luis (ironcatos) per donar-me la motivació extra la setmana anterior a Lanzarote, a l’Oriol per les seves recomanacions culinàries a l’illa (per cert, el restaurant La Era ja no existeix!), al Marc Folch per les seves mans de Sant, al Javier Diaz, Ignasi i Carles pel passeig nocturn vora el Llac de Banyoles la nit abans de la proba (que romàntic!), al Tino pel seu suport tècnic i moral, de sempre, al-Bert pel disseny de superhero, al Juan Sempere, Jose Milán i Toni Arco per compartir amb ells aquesta història, al Juan Infantes, Dani Canadell, Gisela, Anna, Marc, Jaume, Toni Muñoz, Raül, i d’altres que em deixo, per gaudir d’aquest esport.

I a tots els altres del Club Triatló Sabadell per les pedalades compartides en tots aquests mesos.

A la família per estar sempre al costat, i en especial, al Bernat i al Guim com a futurs triatletes.

A Burger King per haver fet, el 22 de maig de 2010 a les 22.30 h, la millor doble cheese burger de la història!

I, sobre tot, a la Miriam, per donar-me suport en aquests petits reptes que ens proposem; per saber estar i saber no estar.

Gràcies a tots!, Àlex