PUIGCERDA 2010

dimarts, 29 de juny de 2010 | | | 0 comentaris |
Subject: Re: Puigcerdà
From: giselonasbd@gmail.com
To: triatlosabadell@googlegroups.com

Ramon!!! k vec k no surto a la classificacio!!! be es veritat k vai fer un temps d pena segurament...k a la bici vai passar una por k no vegis!!!! xo home...una k no magafa el tall!!! :P
vai parlar amb l Marc...i diria k va caure pedra i tot eh! kin temporal...i kines condicions per fer la triatlo!! xo be be, va estar molt be...vam passar na mika d fred...es lúnic...i bueno...vai sortir amb sang al nas de la natacio...m van fotre un cop k quasi m deixa estabornida alla al mig del llac entre triatletes i ànecs!!!
aviam si lany vinent l temps acompanya!!! l recorregut molt xulu!!

Marc:

Deu ni d'or amb la cursa, en primer lloc agrair al Jaume i a la Nuria per l'excel·lent acollida que vam rebre per part meva i de la Merce, ens vam sentir com a casa.
A la previa de la carrera vam intentar minar els nervis amb una caminata pels voltants del stage, intentant no pensar amb la temperatura de l'aigua, que un cop a la cursa era palla comparat amb el que ens esperava..Al entrar a boxes ens trobem al Ramon i em tranquilitza un mica; just abans de ficar-se a l'estany comença a caure una fina pluja que augmenta a mesura que anem passant les boies; seguit em disposo a entrar a boxes pel llarg cami, alhesores plovia molt, tot estava xop, em prenc la transicio amb calma i surtu amb la bici. Per mi, el tram mes complicat, plovia amb furia i en algun moment queia pedreta, no em va agradar gens. Arrivo a boxes, em trobo al Ramon i m'ho torno a prendre amb calma, les mans quasi no me les sentia.. Començo a correr de menys a mes intensitat i arrivo a meta contentissim d'haver pogut acabar.
De seguida que tingui les fotos les passo, durant la competicio no hi han imatges. Per cert, algu s'apunta pel Sprint de Barna????????????











BALAGUER 2010

dilluns, 21 de juny de 2010 | | | 0 comentaris |
A mi Balaguer ja em va agradar molt en la seva primera edició (olímpic), l'any passat no vaig poder anar-hi, i després de lo bé que me n'havien parlat del Half, aquest any no podia faltar.
Nedant em sentia bé de forces, però entre el fred i les corrents em costava mantenir una línia recta, i vaig anar molta estona sol, a part de tenir un conflicte amb l'última boia, on em vaig quedar una estona atrapat jeje
Vaig voler fer una bici reservant una mica, per poder pujar en condicions, i arribar "sencer" a la cursa a peu. M'agraden aquests circuits durs, però el meu rendiment baixa en picat comparat amb altres distàncies i circuits, em trobava bé de forces, però la gent va molt forta i m'avançaven molts. Vaig passar a l'Àlex que anaven jugant al gat i a la rata tot el dia amb la Belén, i a l'Enric ni el vaig veure, devia anar com una fletxa quan em va passar. Les pujades bé, tan els portets, com algunes de les rampes que hi havia, la de la muralla se'm va fer molt curta, m'havien espantat tant que vaig posar el 23 i després el 25 i cap problema. A on vaig patir va ser baixant, no sé si soc jo, la bici o el vent (al final una passada, havia d'anar inclinat i frenant molt per poder aguantar la bici), però noto molta inestabilitat i m'acolloneixo molt.
Corrent, 2 voltes molt bé, però les forces van anar minvant, i a l'última ho vaig passar força malament, amb alguna estona caminant, amb mal de cames, marejat i sense forces. L'Enric em va treure bastant, i no veia possibilitats de recuperar-li el terreny perdut, el David i l'Àlex els tenia molt a prop, però vaig poder aguantar justet, i al Josep amb pas ferm, també ens anàvem veient i animant cada vegada. Llàstima que la Gisela no pogués continuar per quedar tallada per temps de bici, segur que l'any vinent ho torna a intentar.
Què us va semblar el pas per Tartareu? A mi em va encantar, asfalt molt justet, però un ambient molt maco i de poble. I també el poble prop d'Àger on hi havia el rampote del 16%.
L'organització s'hi fa molt en aquesta prova, i els voluntaris molt entregats. Vaig disfrutar molt.
Dani

Ei! companys! ja m´he estrenat amb el Club i em sento super content de formar part de vosaltres, els que varem participar Ramon ,Gisela, el Kevin, l´Alex, Bélen, l´Enric tots genials! i crec que tothom va acabar molt bé.
Personalment remarcar, Balaguer es precios, amb tota la part antiga i el Segre... El pantà fred que ti cagaves... la bici semblava fàcil fins les pujades del 16 % i la de la muralla que vaig clavar i possar un peu a terra i lo dificil que va ser arrancar de nou. I la cursa a peu que rallava una mica però l´entorn i la gent era guapíssim. La organització, per mi un 10 i jala tot i més fins petar.. .jo em vaig portar menjar i veguda pel camí i tot.
Ah! em va semblar la gent super forta i ben preparada, conclussió tinc que entrenar el triple, jejeje
Salut i km,
David

Mira que no esperar-me per les fotos!!!
Amb la fresca que feia a aquelles hores i lo bé que us tractaven a l'arribada.
Ara, vaig poder gaudir de la refrescant banyera d'aigua gelada i un massatge a les 23h.
A continuació i tremolant de fred un parell de plats de pasta per començar a recuperar.
Aquest ha estat el meu darrer triatló de llarga distancia fins que no entreni una mica més. Com a màxim olímpics.
Ara, recomano aquest triatló a qui vulgui encarar-se a un bon repte. la bici res a veure amb la de l'any passat.
Us resumeixo les tres etapes:
Natació - inici gelat i per temps, crec que una mica més de 1900m. A part d'alguna alga, en la meva línia.
Bici - vista la duresa del recorregut, decideixo esperar a la Belén i fer-la amb ella per animar-la i no patir excesivament de cames ja que sabia que no havia entrenat prou (per variar). El circuit molt dur, van buscar totes les pujadetes de més del 10% de La Noguera. Ara, molt maco!!!
Córrer - espero a la Belén que arribi, ja que l'últim segment de bici la vaig deixar sola i estiro una mica i recupero forces, ara després de la primera volta, m'agafa un dolor abdominal que m'impedeix córrer durant força trams i els quadriceps ja no tiren més de si. Passejo una estona amb el Dani i ens anem saludant amb en Josep, l'Àlex i en David (quina enveja em fan veure'ls més lleugers que jo!) Una agonia (2h 15' aprox).
Arribada - primera cursa en la que ploro just en arribar. Tota una experiencia. 7h 18'!!!!!
David, benvingut al club
Àlex Dot

Ei, molt bones a tots!
Estic d'acord amb tots vosaltres; una triatló molt maca, una organització genial, però molt, molt dura, sobretot la part de la bici; com dieu, res a veure amb la de l'any passat; sembla que hagin anat a replegar totes les pujades de la zona (a més amb trams de força vent). I que dir de l'aigua, gelada; encara no havia acabat la primera volta i ja tenia rampes a les cames i les mans congelades (no m'havia passat mai). Segurament, tot i el cansanci, la part de correr la menys exigent.
En qualsevol cas "ens ho vam passar bé", així que moltes felicitats a tots (especialment als debutants a la distancia, Belen i David) i ens citem per l'edició de l'any vinent,
Àlex C.



MANRESA 2010

dilluns, 14 de juny de 2010 | | | 0 comentaris |
Aquests 5, més el Dani, el Roger i el Javi, sóm els que vam estar al Parc de l´Agulla per gaudir, un any més, d´aquest triatló. Tots van acabar molt contents.

SOPAR JUNY 2010

| | | 0 comentaris |
Aquí tenim les úniques imatges del sopar del passat Divendres a la pizzeria Ligera, les cares de felicitat ho diuen tot. Del que va passar desprès del sopar, a un local proper, no es van fer fotos.

TRANSCATALUNYA 2010

dimecres, 9 de juny de 2010 | | | 0 comentaris |
M'apunto a això de contar historietes, reptes i aventures vàries,...
Tot va començar a l'stage de la Molina quan li vaig fer el suggeriment al Xavi de fer la Transcatalunya 2010 organitzada per la botiga Probike de Barcelona. Al principi no ho tenia massa clar, perquè l'event estava molt a prop de l'Ironcat, però quan es van obrir les inscipcións i el vaig trucar, no va trigar molt en prendre una decisió. Així que, ens vam apuntar els dos.
La sortida era de La Molina on vam arribar el dissabte per fer nit en varis allotjaments de la zona. Ens aixequem a les 3:30 de la matinada amb la mateixa pregunta al cap que tots els triatletes ens vam fer alguna vegada: "Què coi faig jo aquí?". Esmorzar a les 4:00. A les 05:00 vam sortir 425 bojos de la BTT amb un frontal al cap i un llibre de ruta que gairabé no es veia.
Vam pujar per les pistes d'esquí fins arribar al Coll de Pal. Com que encara vas una mica dormit i tens el esmorzar recent penses que tampoc n'hi ha per tant. Després del Coll hi havia una bona baixada fins al C1 molt a prop de La Pobla de L'Illet on ens veiem obligats a parar per una punxada a la meva bici. Comencem la segona pujada del dia cap a Serra Fajabranca on la pluja ens va acompanyar una estona i arribem al C2. Ara comença una baixada molt llarga fins al C3 St. Maria de Merlès on ens esperava el dinar. Després del dinar vam fer una pujada dura d'uns 3Km i vam continuar amb un puja-baixa fins a C4 gairabé a Artés. Arribat a aquest punt jo no anava molt fi, però en Xavi i l'Ismael ( un amic de Xavi) mantenien el tipo. Artés ens va rebre amb pluja que va durar fins al C5. Jo continuava amb la meva crisi personal i en Xavi començava a mirar-me malament i insultar-me "por lo bajini", en canvi, l'Isma cada vegada estava millor ( i portavem 128Km). Després de fer una petita baixada començava l'última pujada forta del dia que acabava al C6 al desviament a Granera de la carretera a Sant llorenç Savall. En aquest control en Xavi ja començava a pensar en la meva familia gallega (encara que no ho deia). Baixem cap a Sant Llorenç i des d'aquí comencem la última pujada del dia fins arribar a Can Cadafalch. Ja gairabé estava fet, baixem al C7 que es trobava a Castellar del Vallès i després de passar uns corriols arribem al Riu Ripoll que ens porta cap al C8 a la frontera entre Barberà i Cerdanyola on es prenia el temps final de la cursa. Ja només quedava arribar a Sant Adrià del Besós borejant el riu. Tots plegats vam creuar la meta després de més de 14h sobre la btt on esperavan l'Uxía amb la Gemma i l'Armand amb l'Eva.
Us envio unes fotos perquè veieu que no és mentida.
Xavi, encara estàs enfadat amb mi i la meva familia per el embolic aquest? Sense rencor, ehhhhh,....
Àlex Batán
No vaig dormir res la nit del dissabte, no crec que fos pels nervis ja que estava molt tranquil. Per mi era una excursió de diumenge per la muntanya. La sortida espectacular, tipus les 24 hores de Lemans però tots pujats a les bicis. Estava tot fosc i nomès es veien els frontals i les lluns de les bicicletes ( l’ imatge era brutal, tot ple de llumetes que avançaven per la carretera cap a la Masella ). Un cop arribats al Coll de Pal el dia ja era clar, encara que el cel no estava una mica tapat. La pluja va fer acte de presència a la Pobla de Lillet però no destorbava, una mica ja que el llibre de ruta es mullava i es desfeia però era una pluja refrescant. Vam passar controls com si res, ja que anavem veint el que ens esperava. El millor control el del dinar, ja que l’ organització havia pensat en el café per desprès de dinar. No cal dir que els avituallaments eren d’ escàndol ( hi havia de tot i en generosa quantitat ). Un cop a Artés, el meu repte estava cumplint-se, ja que li vaig dir al meu cunyat David si arribo a Artés bé, acabo segur la prova. Allà ens va agafar una pluja abundant però no importava, ja que estavem a proa de casa ja. La sensació més extranya va ser quan em disposava a baixar cap a Castellar. Sempre havia passat per allà quan tornavem de Sant Llorenç, perà aquesta vegada era diferent, a les 5 de la matinada havia sortit de la Molina i a les 6 de la tarda estava a prop de casa i amb 170 km a les cames ( sobretot al cul, que ja no sabia a on seia ).

Experiència per no oblidar i sobretot l’ equip que vam formar a l’ aventura del diumenge. No ens vam perdre, ja que la coordinació i l’ experiencia dels dos companys que portava em van ajudar moltíssim. Àlex, et volia donar les gràcies per comentar-m’ ho això a la Molina a l’ hivern i haver-la fet amb mi. La veritat és que ho vaig passar una mica malamente però val la pena haver assolit aquest repte.

Salut.

Xavi



LANZAROTE 2010

diumenge, 6 de juny de 2010 | | | 3 comentaris |


IM Lanzarote 2010
Mai havia visitat les illes Canarias ni havia tingut un interès especial per fer-ho. Ara, els records, les emocions viscudes i alguna altra cosa que no se descriure em fan pensar que ens tornarem a veure. De ben segur que hi tornaré.

Son les 4.30 del mati i acaba de sonar el despertador. Tanta historia en fer un repàs exhaustiu del tot el material que cal dur: sabatilles per córrer, sabatilles per la bici, mitjons, mallot, ulleres per nedar, ulleres per la bici, taps, vaselina, casc, dorsals, pastis, barretes,.. i no he pensat en endarrerir una hora el mòbil (una hora menos en Canarias!!).

Estem a Playa Blanca, a uns 25 km de Puerto del Carmen, on es donarà la sortida a la dinovena edició del IM Lanzarote. Així que hem hagut de matinar una mica més del que tocaria perquè ens queden uns kilòmetres per recórrer en cotxe. Esmorzem, agafem totes les bosses i cap a la sortida. Curiosament, tots els nervis dels dies anteriors no es manifesten aquest matí; bé, com a mínim començarem tranquils. Durant el trajecte no puc deixar de mirar de reüll les branques dels arbres que trobem als marges de la carretera; les torno a mirar pel retrovisor i… res, tot en calma!. Nomes desitjo que el vent estigui tan tranquil como ho estic jo.

En menys de quaranta minuts ens hem plantat a Puerto del Carmen; encara és negre nit, però a la zona de boxes ja hi ha una bona activitat de tot tipus: participants inflant rodes i deixant a punt les seves màquines (i quines màquines), voluntaris amb les piles carregades, personal de seguretat i organitzadors fent les tasques de control, familiars i amics amb càmeres de fotografiar que deixen anar flashos,… i un munt d’històries personals que estan a punt d’enfrontar-se a les il·lusions posades en tots els darrers mesos de piscines i kilòmetres de carreteres i camins.

Estic repassant la bici i coincideixo amb el Toni Arco, un amic de fa molts anys que repeteix a Lanzarote. Ens desitgem molta sort i agafem cadascú un camí diferent. Ni rastre del Juan Sempere i del Jose Milan (de fet, ens vam veure ahir a la reunió informativa i no hem quedat per veure’ns avui; ja ho farem un cop acabem…). S’apropa l’hora; son les 6.40 i el dia ja esta despuntant; és el moment d’enfundar-se el neoprè. Miro el cel: tranquil·litat, tan sols una lleu brisa; miro el mar: calma absoluta. Això pinta bé, prou bé! O això vull pensar.

Deixant la bossa de la roba, em creuo amb un paio que em sona molt. Li dic que si ens coneixem d’algo i… pensant… coincidim a dir que vam estudiar junts farà ja 15 anys (des de llavors que no ens havíem tornat a veure). Ens tornem a desitjar molta sort i se’n va corrents dient-me que vol afanyar-se per agafar un bon lloc a la sortida. Un bon lloc?! I jo que vaig amb la intenció de sortir dels últims, no m’agrada gens la sensació de trobar-te al mig d’un pataleig general: La pesca de la tonyina a Zahara de los Atunes m’estimo més veure-la per la tele. L’endemà me’l trobo i em diu que va sortir el 18e de l’aigua (52 minuts), glups! No coment.

A les 7 en punt donen la sortida. En un parell de minuts ja em trobo movent els braços, cercant bones sensacions per aconseguir passar el tall de la natació el més còmodament possible; sense cops ni aglomeracions, així que decideixo obrir-me. No aspiro a fer un bon temps però sí a passar-m’ho el millor possible; el mar està calmat i s’ha d’aprofitar. De seguida veig, a sota de l’aigua, un home-rana amb la càmera gravant a tothom, i tinc la temptació de demanar-li la bombona d’oxigen; no ho faig. I així, entre pensaments de tot tipus, em trobo fora de l’aigua enllestint la primera volta (1900 m – 38 minuts), i som-hi que només resta una. La segona volta és més tranquil·la, el grup s’ha estirat i això et permet nedar més en solitari (1900 m – 41 minuts). Primer assalt guanyat... anem pel segon.

La transició a la bici me la prenc amb calma, trigo prop de 10 minuts en desprendre’m del neoprè i vestir-me. A la carpa em torno a trobar amb el Toni i anem plegats a buscar la bici (el Juan i el Jose ja deuen portar 10 minuts pedalant, som-hi nois!).

De camí, ens trobem a la Miriam, i aprofitant que en aquest punt encara tenim cares somrients, ens fa una foto per la posteritat. Em cito amb ella a les 3.30 h en aquest mateix punt amb la intenció de completar la bici en 7 hores.

Possiblement, el recorregut en bici sigui la part de la proba que gaudeixo més. A Lanzarote, segurament, sigui una de les més espectaculars. Et permet donar una volta sencera a la illa i descobrir, a ritme de pedalada, tots i cada un dels indrets més característics (suposo que els PRO van per feina, però si el temps no t’obsessiona, és un recorregut per passar-s’ho bé). Bé,..., si més no, fins el quilòmetre 90, a partir d’aquí toca suar una mica més la cansalada.

El mirador de Haría és el punt més alt del recorregut. La carretera s’enfila, amb uns quants revolts tancats, fins que s’arriba a un altiplà que permet gaudir d’unes bones vistes de l’Atlàntic. Com a recompensa, a dalt de tot ens espera l’avituallament personal. Així que no trobo millor motiu per parar a menjar-me un parell de sandwiches de gall d’indi, alhora que debatim, amb un parella de benemeritos, l’error en el marcatge del quilometratge del recorregut de la bici (les fites marquen 15 kms menys que el meu contaquilòmetres!!!).

La baixada es fa prou ràpida, com per no treure els ulls de l’asfalt en cap moment. I de sobte et trobes novament amb una pujada; ara la que et porta fins el Mirador del Río. En aquest punt, començo a sentir molèsties al genoll i decideixo prendre’m un ibuprofè. El camí continua enfilant-se, i en una d’aquestes aixecades de la bici, noto que no llisca igual. Miro la roda de darrera i... efectivament, punxada!. M’aturo en una benzinera propera per canviar la càmera, però penso que inflant-la hi ha prou per continuar. Així que decideixo arriscar-me i continuo.

Deuen restar 60 km per a la meta i només un “alto” per coronar, el Mirador del Río. De moment el vent continua sense fer acte de presencia, així que anem devorant quilòmetres. Els últims metres, però, fins arribar al punt més alt, es fan realment durs. Miro el contaquilòmetres i veig un 10 km/h (carai, això mira amunt!), però les vistes impressionants de La Graciosa compensen el patiment del moment.

Ara sí! Ja hem fet el cim! Li demano un parell d’isotonics a un noi i... a agafar-se a les banyes que això mira avall!. Res més lluny de la realitat. El que es suposava hauria de ser un tràmit de 30 km suaus fins arribar a la meta, es converteix en un constant pedalar (15km/h-18km/h-20km/h-15 km/h) on ara sí, com no podia ser d’una altra manera, el vent vol acabar sent el protagonista.

Uns 20 km abans de boxes, la roda es torna a quedar sense aire; sort que hi circulava la furgoneta dels mecànics que m’assisteixen (poc abans, baixant del Mirador del Río, vaig perdre la meva manxa).

Amb puntualitat anglosaxona, em presento a la meva cita amb la Miriam a Puerto del Carmen a les 3.30 h. Segon assalt guanyat...anem pel tercer i últim.

Durant la part de la bici no he deixat de pensar que un cop baixés, encara em quedarien 42 km per córrer.

La T2 la torno a fer amb calma (poc més de 8 minuts); em canvio de roba, un noi molt amable m’embadurna de crema protectora, em calço les bambes, la gorra i surto a córrer.

La marató consta de tres voltes, la primera de 21.100 m fins a Playa Honda i dos de 10.55 km cadascuna, al llarg del passeig marítim de Puerto del Carmen. L’ambient a l’arribada és increïble; la gent passeja a banda i banda de l’avinguda de Las Playas, sense deixar d’animar, cridant el teu nom que veuen escrit al pitrall.

Quan jo començo a córrer, l’Eneko Llanos està a punt de creuar la línia de meta (aquesta gent està feta d’una altra pasta).

És el meu primer IM i no tinc cap experiència en aquesta proba. Les primeres sensacions no són del tot bones; no acabo de trobar-me a gust i de seguida poso en dubte la possibilitat de córrer la marató com si es tractes d’això: d’una cursa de marató. Intento enganyar-me per autoconvence´m de que es possible; em dic que al novembre vaig córrer la marató de Donosti a un ritme de 4min50seg i no la vaig patir gaire. Je, qualsevol cosa val per animar-se un mateix.

Al km 5 em creuo amb el Jose Milán, que ve de tornada. Em reconeix ell, que em crida: Àlex!. Deu n’hi do!, penso. Quin bon ritme que porta!. Uns quilòmetres desprès és amb el Juan Sempere amb qui ens creuem uns crits d’anims! Som-hi Juan! Va! Això va bé!

Tot i les males sensacions inicials, els primers 10 kms els passo en 51 minuts, a uns 5min/km, i a partir d’aquest punt (coincidint amb el punt de gir de la primera volta) començo a tenir millors sensacions. Em trobo bé, les cames es mouen sense gaires queixes, la respiració és tranquil·la i les pulsacions normals (130 ppm). En aquest moment experimento el primer (i últim) subidón; vaig de camí de tornada per finalitzar la primera volta (mitja marató) i “només” faltarà la meitat. Aquest estat de ingenuïtat i felicitat (més ingenu que feliç) es manté fins el km 18. De sobte, trobo que la benzina s’acaba. Les cames manifesten unes ganes tremendes de deixar de moure’s (no volem córrer més, volem caminar!). Baixo el ritme i intento continuar, el gir de la mitja marató el tinc a tocar, i un cop passat aquest punt ja se’m acudirà alguna cosa... continuo...

A mesura que t’acostes al punt de gir, hi ha més presencia de gent al passeig. Els ànims són continus i un no pot deixar d’aixecar el dit gros per agrair-ho. Desconeguts que criden el teu nom com si fossin amics de tota la vida!

Al km 20 em trobo amb la Miriam que em pregunta com estic, com em trobo, vas bé?, jo intento mostrar el millor dels meus somriures i li dic que sí, un xic cansat, je, i començo la segona volta amb la primera polsera vermella ja al canell

Diuen que l’IM comença de debò quan et baixes de la bici; en el meu cas puc dir que va començar de debò (o mig acabar) quan vaig passar la mitja marató. En aquest punt les cames m’han guanyat la partida i haig de parar a caminar. Primer intento trotar en els trams entre els avituallaments, i caminar quan agafo les taronges i les esponges d’aigua (m’enrrecordo del Branco); però de seguida me’n adono que, de forma natural, estic allargant les estones d’avituallament. Així, que la resta dels kms els faig pràcticament caminant, i trotant a estones.

Quan em disposo a fer la darrera volta (segona polsereta groga al canell), la Miriam m’acompanya una estona caminant. Em diu que ha trucat la familia, el pitu i la Olga, que ha parlat amb l’Oriol (fent càbales d’on dec ser perquè els meus temps no surten online), que el Juan Sempere ja ha passat, patint com la gran majoria, i tot d’un plegat, em venen les llàgrimes als ulls, ric i ploro d’alegria; encara escrivint aquestes línies se’m posa la gallina de piel!.

Deu quilòmetres després em trobo al ben mig de l’Avinguda de las Playas, col·locant-me el pitrall i la samarreta correctament. Han passat ja cinc hores des de l’arribada del primer triatleta i la gent continua animant. Em trec la gorra i em passo la mà pel cap, disposat a fer els darrers metres amb “estil” i bona presencia. Han entrat ja més de 800 participants i les dues noies, amb els millors dels somriures, et col·loquen la cinta com si fossis el guanyador!.

Ara sí!, un cop tinc la medalla penjada del coll, deixo de moure les cames.

Vull acabar aquest relat del meu primer IM agraint a tot aquest fabulós grup de gent amb els que he tingut l’oportunitat de compartir moltes estones agradables per fer realitat aquest petit somni.

Al Carles Ramiro per iniciar-me en aquest “mundillu” i el bon rotllo que transmet, al Branko per tots els seus consells, al Modesto pel seu punt d’inconformisme i incombustibilitat, al Ramon Bernaldo per la seva dedicació al club i a aquest esport, al Walter pel seu “pastelito Mercadona”, al Xavi, David, Lluis i Jose Luis (ironcatos) per donar-me la motivació extra la setmana anterior a Lanzarote, a l’Oriol per les seves recomanacions culinàries a l’illa (per cert, el restaurant La Era ja no existeix!), al Marc Folch per les seves mans de Sant, al Javier Diaz, Ignasi i Carles pel passeig nocturn vora el Llac de Banyoles la nit abans de la proba (que romàntic!), al Tino pel seu suport tècnic i moral, de sempre, al-Bert pel disseny de superhero, al Juan Sempere, Jose Milán i Toni Arco per compartir amb ells aquesta història, al Juan Infantes, Dani Canadell, Gisela, Anna, Marc, Jaume, Toni Muñoz, Raül, i d’altres que em deixo, per gaudir d’aquest esport.

I a tots els altres del Club Triatló Sabadell per les pedalades compartides en tots aquests mesos.

A la família per estar sempre al costat, i en especial, al Bernat i al Guim com a futurs triatletes.

A Burger King per haver fet, el 22 de maig de 2010 a les 22.30 h, la millor doble cheese burger de la història!

I, sobre tot, a la Miriam, per donar-me suport en aquests petits reptes que ens proposem; per saber estar i saber no estar.

Gràcies a tots!, Àlex



MATARO

dimarts, 1 de juny de 2010 | | | 0 comentaris |
Ei, companys!!!!

vaja tela, això de fer-se mal !!!!! el pitjor es anar a l'hospital 4 hores d'espera, tinc el tendó trencat , no m'han pogut fer res haig d'anar a l'especialista per veure com l'arreglan, (perque fa mal el cabron).
Bueno el meu primer triatlo sprint, i ja tinc anecdota, em vaig trencar el tendó del dit de fer el pajarito jo solet posan-me el neopre i a la sortida amb el Marc em vaig donar conte del mal que em fotia, però com que no podia fer res i quedaven 10 minuts per sortir ,donc a tomar por culo i a la agua pato, que per cert la natacio va ser agonica, no podia adelantar, uns per sobre del altres tot el segment de natacio, horrible vaig patir mes per no ofegar-me que per anar a fort, no em va agradar gens la sensació, però menos mal que va ser poca estona, a la transició es on vaig patir molt amb la ma esquerre no em podia treure el neopre i vaig trigar un mon, em va pasar tot deu, no pasa res agafo la bici i merda casi no podia frenar ni canviar, pero es igual em vaig ficar una mica tard en un grup i ala a tope, per cert es un perill tanta gent en grup, van haver algunes hosties guapes, fa una mica de por, pero es va molt rapid en mig d'un peloton, no havia experimentat mai aquesta sensasió, deu ni do. despres a correr , quina asfixia al final, vas tota l'estona a fondo, però despres de tot em va sortir bastant be. Espero en el pròxim que no em pasi ja res que sempre tinc alguna, cago en todo....jejejeje, una experiencia diferent, per no dir dura, pero mola.
Per cert Alex gracies per la pinça de les galetes i a l'Oriol per l'apaño al dit, gracies això vaig fer una siesta de puta mare.
Ala nus vemos prontito,
Modesto

IRONMAN

Galaga Space Invaders

Windows Live Messenger