Ironcat

Hola, la meva versió no és tant bonica com la de l'Oriol, però allà va:

Primer de tot donar les gràcies a tot l'equipàs, sorbretot a l'Oriol i a l'Anna que van mantenir informats a la meva família que estava a l'altra punta de Catalunya en un campionat de gimnàsitca artísitica infantil (Medalla bronze la meva filla).

També donar les gràcies al Modesto que em va acompanyar una volta al córrer, al Kevin per les fotos que encara no he vist però suposo que estaran OK, al Carlos i al Juan pels ànims que em donaven cada vegada que ens veiem, i al Vranko que no va tenir collons de fer un striptis com a Balaguer.

Ara em vaig a fer al pilota al presi: Felicitar a l'organització, jutges i a la federació, perquè la veritat és que estava molt ben organitzat, els avituallaments i tot en general va estar molt bé.

La crònica: Poc a afegir, la natació a mi em va anar més o menys com ho tenia previst, vaig perdre una mica de temps perquè un esbarat al principi em va donar un cop que em va fer saltar les ulleres i me les vaig haver de tornar a col·locar, però em va anar bé perquè així se'm van desentel.lar. A la segona volta vaig notar una mica d'onades però res excepcional. Transició OK (lenta perquè no em podia treure el neoprè).

Bici; la primera volta recuperant-me del fred de la natació, em tremolaven fins i tot les orelles, i la resta el vent horrible que no ens deixava avançar; poca estona d'esquena, la resta lateral que havies de vigilar de no caure al mig d'un camp d'arròs i quan venia de cara plat petit i pinyó gros (12- 14km/h), era frustrant, només pensava que amb tot l'entrenament que portava no em servia de res, però vaig mantenir la calma i endavant. (No en tinc ni idea dels temps per volta, ni si anava més ràpid o lent?) Però jo que pensava fer una mitja de sobre 30Km/h, em vaig quedar pels 24. El consol és què el vent era per tots igual.

Córrer: Perfecte, excepte pel rebombori de panxa que portava entre el pa amb nocilla, barretes energètiques casolanes, gels, isostar, coke, aigua, plàtans, taronges..... què menys que mal de panxa. Cada vegada que menjava o bevia quelcom estava 5' amb mal de panxa, a part d'això em vaig sentir superbé, anava bé de polsacions i de cames. A la meitat de la marató em vaig emocionar al veure que ja era quasi segur que acabava el meu primer IRON encara que fos a peu. Però no, vaig seguir corrent, molt content i feliç fins arribar a la meta, allà vaig haver de fer el cor fort per no plorar d'emoció (GRAN ERROR perquè a la que em vaig girar hi havia un participant que plorava com una magdalena, o sigui que hauria d'haver escaltat a plorar jo també).

El meu problema és que em va encantar, potser hauré de trucar al David per entrenar junts pel 2012.

Lluís