Ironcat

Ja que ningú dona el primer pas, m’ atreveixo jo a fer la primera crònica de l’ Ironcat.

A les 7 del matí ens trobem tots a la línia de sortida de la platja de l’ Arquitecte de l’ Ampolla amb un unic pensament, ser Finisher. L’ aigua no estava molt freda i amb el neoprè es podia aguantar. Un cop a l’ aigua si que es notava la temperatura baixa un cop passaven els metres però no hi havia temps per pensar en res més que completar els 3.800 metres de natació. Va haver alguns abandonaments a l’ aigua però la resta continuava a la seva. Un cop fora de l’ aigua, semblava com si m’ haguès emborratxat i no anava del tot dret. Al box baix haver d’ aguantar-me per poguer vestir-me, el meu centre de gravetat s’ havia trastocat. Agafo la bici i m’ aventuro en una odisea que si no estàs allà no t’ ho pots creure, 180 kilòmetres contra el vent. El vent era tan fort que hi havia estones que anaves de contat, com si pedalesis passant per un peralte d’ una pista de velòdrom ( em va dir una dona en l’ avituallament de Camarles que bufava a 60-70 kilòmetres per hora ). Quan picaba de cara era imposible i les cames s’ anaben desgastant. A la cinquena volta va aparèixer la debilitat i estic a punt d’ abandonar. Pel meu cap van passar moltes coses però nomès una era la correcta, continuar i acabar com siguès ( les paraules de la meva dona eren: Xavi com al Camino de Santiago, Xino-Xano fins acavar ) i allò em va fer aguantar i acabar el sector de bici. Vaig començar la última volta plorant com un nen per tot el que sabia que em venia a sobre i nomès pensava en que l’ aire no hi estiguès en aquesta última volta. Cada cop el vent pujaba de velocitat i era pitjor el rodar amb ell. La meta estaba més a prop però el cos ja començaba a avisar que tenia mancança de forces i que m’ havia d’ espabilar. Gràcies als crits d’ ànim de la gent i d’ altres corredors tires endavant i completes les voltes que calguin. Un cop a meta, em canvio i em disposo a fer la marató. És qüestió d’ acabar com sigui el que nomès faltava, 42 kilòmetres i 192 metres. Tota la gent que em feia costat em portaven cap a la meta. Les tres primeres voltes no em van costar molt però la quarta ja passava factura. A la cinquena volta vaig caminar i quan em van donar l’ última pulsera, l’ Oriol em va donar ales i vaig correr fins a meta com no ho havia fet en tota la prova.

La millor sensació, acabar aquest Ironman de la mà de la meva dona Eva, que tota l’ estona em feia costat i vaig tenir el privilegi d’ entrar de la seva mà i amb la criatura que ara porta a dins i que com el seu futur papá, ja ha sigut Finisher. Ara li toca amb ell/ella acabar aquest Ironman, vindre a la vida.

Vull donar les gràcies a tots el integrants de l’ equip, per l’ acompanyament als entrenos i als que vau estar presents a la prova, pel ànims i la força que em vau transmetre per poguer assolir l’ objectiu ( Oriol, Anna, Carlos, Modesto, Kevin i Juan ). Al meu cunyat, pels entrenos plegats i aquest pique sano que portem. Als meus germans, cunyades i nebots pel suport oferit abans, durant i desprès de la prova, sense ells no haguès sigut possible. A Jordi i Eva, que vam venir expresament des de Castellgalí per veurem acabar, ara ja m’ heu vist acabar la prova més dura del triatló. A tots els que em vau enviar missatges d’ ànims i que vaig recordar en moments de recaiguda En especial a la meva dona per al seva comprensió i l’ ajut que sempre m’ ha donat i oferit, i les forces trasmeses per ser Finisher. També, la força que em va donar la criatura que neixerà, si tot va bé i Deu vol, el pròxim novembre que em va fer treure forces d’ on no hi havia.

Com sempre he dit ( és el que ara mateix sento desprès de fer l’ Ironman ) :

EL DOLOR ES PASAJERO, LA GLORIA ES PARA SIEMPRE.

Gracies i fins aviat ( si em deixo algú, l’ hi demano disculpes ).

Xavier Iglesias